Franc Guinart

Escritor & Autor de

La paret de les mentides i altres històries

Va ser just en aquella tarda, no sé si hagués pogut ser en una altra, senzillament va ser en un dijous del mes de febrer d’un any que ja li queda enrere. Abans de res, i suposo que hi estarem d’acord, cal dir que determinats moments, sense la pretensió de ser-ho, esdevenen essencials quan poden ser contemplats girant la mirada. Ens preguntem el perquè i ens agrada trobar una resposta racional que ens ajudi a endreçar les coses i a mantenir un cert ordre sobre les cabòries i les fantasies que ens envaeixen o que simplement invoquem. Les d’aquella tarda, per a ella, en són un exemple viu de tot allò que no cal inserir en eixos cartesians perquè qualsevol intent, a banda de fallit, és una oportunitat menys de trobar significat.

Va ser just mirant la cafetera, amb la tapa oberta i plena fins dalt, quan li va venir al cap que certes espurnes del seu interior s’apagaven abans de mostrar la llum veritable. Feia temps que una boira singular s’havia escolat per sota la porta, sense permís, amb l’objectiu d’evitar que no es qüestionés quin era realment el grau de sinceritat amb si mateixa. Tampoc és que tingués gaire afició a generar moments tan transcendentals, però a vegades toca quan toca i potser no és ni un mateix qui enceta la cosa. Suposo que l’aroma del cafè també pot ser-ne una mica responsable, la negror de la qual emana sembla guardar secrets i misteris. Es va deixar hipnotitzar per aquella superfície circular que desprenia una agradable escalfor mentre li venia al cap una antiga història sobre com els grans de cafè cedeixen les seves substàncies a l’aigua en ebullició. Va somriure i va imaginar que ella també era un gra de cafè, tot provant d’endevinar quin podia ser el paladar final una vegada tastat el líquid enfosquit que l’havia festejat.

Va ser just atansant la tassa als llavis que un raig de sol penetrant per una escletxa de la cortina semblà rodejar-li el braç. El cafè mullava el seu paladar dient-li bon dia, ningú ho ha demanat però fa bon dia, i el llaç solar li insinuava que tenia assignatures pendents per descobrir, que ja era tard per romancejar sobre els llençols. Deixant la tassa buida a la tauleta de nit, es va sentir empesa cap a les cortines. Malgrat no eren molt espesses filtraven amb desmesura la claror que venia de fora. El seu cap rumiava si podia ser aquesta una bona metàfora per expressar el recel en tenir cura del seus espais interiors.

Va ser just eixamplant l’obertura accidental de la cortina amb la timidesa d’un sol dit que va adonar-se de la meravellosa llum que s’obria pas com si fos el desplegament d’una catifa daurada. I va tornar a somriure, sense motiu aparent, amb un gest del tot involuntari però que lluitava per no passar desapercebut. Un feix de llum, en projectar-se sobre el llit, va fer-li creure que els coixins i els llençols somreien també, agraint el seu atreviment per aquell parell de pams alliberats de roba opaca.

Va ser just en aquella tempesta que va sortir de l’habitació, sense jaqueta, sense paraigües, sense maleta però amb pas ferm, en direcció a una estació de tren. A l’andana un comboi a punt de sortir l’esperava, era el seu, no sabria explicar el perquè.

Quan ja era a dalt va adonar-se que anava sola, cap altre passatger ocupava els seients buits. L’aigua regalimant pels vidres de les finestres, com una desfilada d’estranyes llàgrimes, millorava la transparència a poc a poc. Una transparència que de nou semblava una metàfora per la decisió presa; com si en el fons tots els escenaris d’aquell dijous de febrer fossin un mirall de si mateixa; com si aquell paisatge que ara es mostrava amb nitidesa al seu davant no fos més que el paisatge que sentia dintre d’ella en tancar els ulls; com si aquell estrany vagó, on també es respirava un no sé què que recordava el bon cafè, no fos més que la carcassa d’un cor que recuperava el so d’un batec perdut.

Franc Guinart i Palet / 14·16-02-2018

<<